Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Andrea Viñamata

Escrits I ACTUACIONS DIVERSES.

  • 0
    Mecenes
  • 0
    mensuals
  • 0.0
    total

TU

Fugida d'una dona amb el seu fill un cop comença la guerra al seu país. La història és fictícia, però està basada en experiències reals que actualment viuen milers de persones.
Eres tan preciós... Era increïble pensar que haguessis sortit de dins meu, que fossis un tros de mi, que aquells enormes ulls que acabaves d’obrir al món fossin els ulls meravellosos de l’ésser que més he estimat i estimaré al llarg dels meus dies... I eres meu, eres com un àngel de llegenda que havia caigut del cel per tal de fer que la meva ànima lluís com la plata quan les mans esforçades d’algú la fa brillar com una estrella reflectida a les aigües d’una mar inundada de calma, de serenor, d’aquella màgia que, de vegades, l’aigua ens regala sota l’estela de la pluja de trossos de lluna perduts a la immensitat dels oceans sense final. Eres tu. Eres tu amb un cor que bategava al mateix compàs del meu cor, eres tu amb un cor que realment era part del meu propi cor, eres tu el propietari del tic-tac que fins aleshores era només meu. Eres tu. No podia deixar de mirar-te, perquè no volia perdre ni un segon dels teus segons, sentia que apartar de tu els meus ulls era estimar-te una mica menys, i estimar-te menys era quelcom que no entrava dins la meva ment embriagada per la sensació que, des d’alehores, la meva vida era menys important que la teva, però era molt més important que fins el dia abans del teu naixement, ja que ara em necessitaves forta al teu costat, em necessitaves per alimentar-te, per abrigar-te les nits de fred, per abraçar-te i per somriure en cada nou i subtil gest que tu, el meu ansiat i adorat nadó fessis. 

I van passar cinc anys. Cinc anys que van volar tan de pressa com els ocells que busquen nous horitzons que el fred, implacable, cobreix de gel. Nous horitzons per arribar a les terres on els seus nius abrigarien les noves vides que, amb el seus majestuosos vols, enriquirien els nostres núvols que amb tu, amor meu, tantes vegades havíem escodrinyat tornant de l’escola o des del banc del parc on anàvem a jugar les tardes de primavera. Eres especial. Eres diferent. Agafaves la meva mà quan tenies por, i senties que així res et podia passar. Em preguntaves a cada moment tot allò que et venia al cap. Volies descobrir per què el cel és blau, per què les pedres tenen diferents colors, per què l’alçada de les persones no sempre va lligada a la seva edat, per què les formigues surten quan fa calor i els mussols només canten a les nits. I jo et contestava el que sabia contestar-te, i de vegades eren preguntes tan curioses que ni tan sols jo, adulta, podia donar-te resposta. I buscàvem les solucions als dubtes, de vegades, si teníem temps, però moltes no les vam poder trobar, i ara sento que potser no vaig estar a l’altura de les teves curiositats plenes de la teva energia incansable. 

Creixies, creixies ràpidament i jo me n’adonava, i tots aquells que t’estimaven se n’adonaven. Però quan el teu petit cos estava recargolat al llit, quan dormies agafat del meu braç perque volies estar molt a prop meu, aleshores et mirava i encara veia aquell nadó que per primer cop em va agafar la mà. Eres petit, molt petit encara, i eres innocent. Em preguntaves si existeixen els dolents, i jo et deia que, a casa nostra, no. I si tenies malsons t’abraçaves a mi i trobaves d’aquella manera la millor de les fortaleses. De vegades, de matinada, et despertaves i em feies un petó, o em deies com de preciosa et semblava, i seguies dormint, feliç, perque la teva mare era per a tu la màxima de les alegries.

I mai hauria pogut imaginar la teva absència, i mai hauria volgut imaginar la teva absència.

Però, de sobte, un soroll va interrompre les nostres vides. I dic de sobte sense ser objectiva, ja que aquell soroll començava a fer les primeres passes rere les pantalles de televisió, on s’informava de temes d’actualitat de la forma que, en aquells moments, interessava informar. Però nosaltres veiem dibuixos animats. I el soroll també es propagava al centre de la ciutat, on les manifestacions eren cada cop més habituals, i on cada cop es tornaven més virulentes. Però nosaltres vivíem al camp, envoltats de silencis i d’ocells. També es forjava el soroll als temples, esglésies i mesquites, i als mercats, i als diaris, i als llibres, i a les televisions d’altres països, però on hi va haver sens dubte més soroll va ser a les butxaques usureres i avaricioses d’aquells que acumulaven gruixudes monedes que xocaven entre si, ambicioses de poder. El que va començar com una lleugera dringadissa de metall es va transformar en una tempesta d’or i plata que no trobava final, ja que la seva meta era créixer i créixer fins a fer rebentar aquelles bosses i transformar-les en sacs d’odi i misèria, la misèria de les ànimes enriquides amb la mesquinesa. 

Però tu i jo, amor meu, no estàvem sentint aquells trons, tu i jo només sentíem els trons de les tempestes de les nits, que feien que l’endemà els camps naixessin verds i enriquits pels diferents colors de les flors que, gràcies a l’aigua plorada pels núvols de nit, s’havien obert amb tota la força de la natura mullada.

I aquell metall preciós per a alguns era el resultat d’un altre metall que també era valuós per als fills de l’odi, el metall assassí, el metall de les armes. La ferralla més preciada. Resulta, fill meu, que els pirates dels contes que jo t’explicava per riure, encara existeixen, i tu no ho sabies, i jo no volia saber-ho. Resulta, fill meu, que aquests pirates ja no van amb barrets grans i decorats amb plomes, sino amb caríssims trajos de luxe i sabates brillants. Aquells pirates es tapaven un ull per semblar més perillosos, els d’ara se’ls tapen tots dos amb precioses ulleres de sol que amaguen la malícia que es clava a les seves pupil·les del color de la misèria. Sí fill meu, no t’ho vaig poder explicar, pensava que encara eres petit per saber que al nostre món ple de màgia, la màgia d’uns quants necessita alimentar-se de la vida de molts. Al nostre món de fantasia els vampirs eren nens divertits amb dents afilades, i al món que ens envolta resulta que els vampirs són aquells homes i dones que s’alimenten de la sang de milions d’innocents que, com tu i com jo, somiaven amb reis i princeses que cuidaven dels seus, reis i princeses que no sabien el que era negociar amb submarins de guerra o mines antipersona. Ho sento, fill meu, sento no haver-te pogut explicar la veritat de les històries, de la història. Et demano perdó trencant-me per dins per no haver-te dit que, ara, els que creuen la mar ja no són aquests pirates dels nostres contes, sinó els nens i nenes que llegien, a les nits, les seves fantàstiques aventures. Com tu i jo junts.

Eren tan macos els comiats a l’escola, als matins. Ens abraçàvem i em deies que sóc la mare més maca del món. Et veia pujant les escales amb la teva motxilla, i a mig trajecte paraves, sempre, per mirar-me i tornar-me a dir adéu amb la mà. Sentia que eres un nen feliç. Jo mai et deia adéu, sempre et deia fins després. No m’agrada dir adéu, sempre he pensat que l’adéu pot ser definitiu, i acomiadar-me de tu mai podia ser-ho.

I arribava la tarda, quan t’anava a buscar al pati del col·legi. Eres sempre allà, al fons del de la pista de sorra, assegut en un banc amb els teus companys, i quan em veies arribar t’aixecaves d’un salt i venies corrent cap a mi. Senties una infinita il·lusió en veure’m, i aleshores era jo qui em sentia la persona més feliç del món. 

Volies ser bomber o policia, volies ser un heroi quan fossis gran.

I la tempesta de soroll va esclatar definitivament el matí d’un dimarts. Tu eres a l’escola, jo anava de camí a la feina. Els avions van tapar la llum del sol amb la grisor del ferro, i van començar a disparar míssils com si fos el confeti que en tantes festes d’aniversari havíem llançat. Unes sirenes van travessar les meves orelles i en aquell moment el meu món va transformar-se radicalment en quelcom absolutament aterrador i desconegut per a mi. Queien un rere l’altre sense escrúpols, xiulaven com si fossin dimonis sortint del més horrible dels inferns, i esclataven i trencaven vides, cases i coses. Per un moment vaig sentir que el terror em marejava i que les meves cames tremolaven amb tanta impetuositat que ni tan sols podria fer una sola passa per fugir d’aquell laberint de foc, sang, crits i pedres. Veia sostres esquerdant-se com gots de vidre contra terra, veia fanals que amenaçaven de partir tots els cotxes que intentaven fugir sense sortida, veia nens cridar amb els ulls fora de les seves òrbites! Nens. Nens!!! On eres, amor meu??? No hi havia trens ni metros, no hi havia ni tan sols bicicletes per poder córrer cap a la teva escola a protegir-te dels monstres que sí que existeixen, estava tot col·lapsat, igual de col·lapsat que estava el meu cap per intentar endevinar què fer. T’havia d’anar a buscar, era lluny, però l’única forma d’arribar al col·legi era corrent, corrent sense ni tan sols pensar que en qualsevol moment, una d’aquelles bombes, míssils, fanals, pedres, podien esclafar-me com a una de les formigues que, sense voler, de vegades havies trepitjat mentre jugaves. Vaig córrer, córrer, estava cega d’horror. Havia perdut la bossa, el mòbil, però de poc em servirien si ja ni els repetidors estaven en peu. Vaig córrer com mai a la vida ho havia fet. L’adrenalina ofegava les meves venes i l’aire es negava a arribar fins als meus pulmons. Tenia tanta ansietat que en aquells moments no podria haver dit ni una sola paraula. No sé si suava, potser feia fred, però el foc de la guerra em cremava i esquinçava els meus òrgans, el cor semblava rebentar-se, però no ho podia permetre, ja que si rebentava el meu, rebentaria el teu, ja que en són un de sol.

No sé quanta estona vaig trigar, ni tan sols sé per què quan hi vaig arribar seguia viva, ja que pel camí havia trepitjat cadàvers de persones de totes les edats i colors. Però hi vaig arribar. Vaig alçar la vista i no hi era, el sostre de l’escola no hi era. Per un moment em vaig quedar paralitzada. Els meus sentits no podien assimilar aquella imatge. No hi era! Només quedava dreta una cistella del pati i aquell banc on sempre m’esperaves, somrient, amb la il·lusió d’abraçar-me i sentir la meva escalfor. Déu meu, no estaves allà assegut!!! No m’estaves esperant de nou!!! El banc estava buit. M’hi vaig apropar amb un nivell de desesperació indescriptible per a mi. Semblava que als meus ulls en lloc de llàgrimes hi hagués sang quan em vaig adonar que a la sorra del pati, barrejats amb les joguines, jeien els cossos de nens que ja mai més podrien abraçar els seus éssers estimats. Estaven blancs, bruts, molts d’ells despullats, veia sabates tirades, les bates de pintar, vaig veure algunes professores, una d’elles a sobre d’una nena a qui devia intentar protegir...

Vaig perdre la vista per uns moments. No veia res, m’havia quedat cega de dolor!!! Vaig arrossegar-me com una serp embogida per terra buscant-te, buscant el meu nen, el meu nadó, el meu amor, m’arrossegava i a poc a poc hi tornava a veure. Et cridava pel nom i tot i sentir crits i soroll cap de les veus era la teva. I ploraven, molts d’ells, encara vius, ploraven... I jo els volia ajudar, però no ho sabia, perquè no podia, perquè t’havia de trobar a tu. En aquells moments potser era jo el monstre que s’arrossegava per terra i que, cada cop que girava el cos d’algun d’ells i no eres tu, sentia alleujament. Vaig ser dolenta, l’infern en què em trobava em va transformar en el diable que només vol trobar la seva cria, sigui com sigui i a costa de qui sigui. Girava i girava cossos, aixecava pedres, movia coses, vaig entrar a les ruïnes de l’edifici. Les parets esquerdades encara mostraven alguns dels murals plens de colors que havíeu dibuixats els alumnes. Motxilles tirades, cadires trencades, plors i crits. 

De sobte, recolzada en una d’aquelles parets, inundada de sorra i sang, vaig trobar una de les monitores que tantes vegades t’havia ajudat al menjador, o t’havia fet ballar amb els teus amics. Era jove, no devia tenir més de vint anys. Respirava, no plorava, només respirava. Em va mirar i va aixecar, sense forces, la mà. Assenyalava alguna cosa. M’hi vaig apropar, no per ajudar-la, continuava sent el diable, volia que em digués on eres. Pràcticament no podia parlar, però fent un esforç sobrehumà va pronunciar la paraula soterrani. Soterrani... Crec que mai en tota la meva vida una simple paraula havia tingut tant de significat per mi. Vaig obrir els ulls i em vaig adonar que no era l’única persona buscant el seu fill. Hi havia altres familiars, desencaixats també pel terror, però eren pocs, suposo que no tots havien tingut la sort d’haver pogut arribar fins allà. 

Vaig volar cap al soterrani, vaig obrir la porta i la imatge que vaig veure s’ha esborrat del meu record, ja que vaig entrar en un estat de xoc absolut. Només recordo els crits. A la part del fons era tot negre, però, de sobte, xisclant desesperat, vaig reconèixer la teva veu, la veu del meu nadó, sí, segur, eres tu!!! Eres tu buscant la meva mà per sentir que el recer del meu cor et protegiria de l’horror!!! Eres tu, et sentia però no et podia veure!!! Fill meu, fill meu!!! Ofegada de pànic, les meves orelles es trencaven amb els teus plors esgarrifosos, no era el plor de quan et feies rascades als genolls, era un plor que hauria desitjat no sentir mai, però que no seria l’últim cop que hauria de suportar. El meu instint, o potser l’atzar, van fer que de sobte notés el teu cos a les meves mans, et vaig agafar i em vas abraçar amb tanta força que ni en aquelles nits de malsons hauria pogut pensar veure tanta por a dins teu. Et vaig aixecar al vol i vam sortir amb velocitat, sense mirar enrere. 

Feia hores que els bombardejos havien parat. Desconeixia absolutament si es repetirien de nou. El teu cos no estava ferit, la teva ànima estava trencada.

Exhausta, vaig agafar la ruta en direcció a la muntanya més propera. Tenia la sensació que allà, l’ombra que durant tantes passejades ens havia protegit del sol, ara ens protegiria del foc. Coneixia bé aquells camins que, acompanyats del nostre gos, vam recórrer tants cops. El nostre gos. On seria en aquests moments? Els petards li feien terror...

La nit se’ns va tirar, implacable, a sobre. La humitat ens embolicava com el capoll d’una papallona en formació. Ens vam protegir sota el sostre d’una vella construcció que havia sobreviscut a la cacera del dia. Va ser el primer moment de pau des que et vaig trobar, va ser el primer moment en què vaig poder mirar el teu rostre, aquella preciosa pell que tantes vegades havia acariciat plena d’amor, i que ara veia esquerdada com si es tractés d’una freda paret de ciment gris. Els teus ulls reflectien una infinita buidor fosca, sense la llum que fins al dia abans desprenien. Infinita... Tantes vegades em vas preguntar què significa l’infinit… Tantes vegades et vaig intentar descriure l’indescriptible... I ara estava dins teu, dins la teva mirada, dins el teu cap, arrencant com un vulgar lladre tota la vida que brotava dels teus somriures del color del plaer. 

I ara només veia una trista figura de marbre destrossat, freda com el gel, bruta com el fang després de la pluja de ciutat. El teu cor, el meu tros de cor a dins teu, encara bategava, lent, com un rellotge cansat de marcar les hores sense pausa. No tenia forma d’abrigar-te, em vaig treure l’única samarreta que portava i te la vaig posar com una humil bufanda al voltant del teu infantil coll. No tenia manera d’alimentar-te, l’únic que vaig poder fer va ser abraçar-te com quan eres aquell nadó que ara tornava a necessitar-me. Et vaig arraulir a sobre meu i et vaig cantar les més dolces cançons de nit que mai havia cantat, i que poques vegades vaig poder tornar a cantar... I els teus ulls de gel es van tancar. Vas dormir, ansiós com un gat en zel, però vas dormir.

L’angoixa per una nova pluja d’explosions no em permetia pràcticament ni un parpelleig de descans. L’adrenalina s’havia apoderat de mi com si una aranya hagués construït la seva maliciosa teranyina recargolant el meu cervell. Tantes pel·lícules que havia vist sobre persones perseguides, i ni llunyanament hauria pogut imaginar que el terror fos tan summament esfereïdor. Mai, mai sense viure aquells pertorbadors moments, podria haver descrit ni amb lleugera precisió el que se sent quan estàs sol en un món ple d’odi, ple d’avarícia, ple d’armes, ple de cops, ple de soroll, de gana, de fred, de por, de cares tristes, de cares mortes, de mans sense cossos, de cossos sense mans, de nens morts, de nens paralitzats, de soroll i més soroll, de silencis de terror, de confeti de bombes, de jutges sense llei, de lleis sense jutge, de confusió i de nou gana, i de nou set, i de nou roba bruta i esquinçada que ningú podrà arreglar, por i més por, llàgrimes de tu, llàgrimes de mi, cors bategant amb la intensitat de la fugida, cors parats amb els silencis de la mort, por i més por, angoixa i pena, pena i ràbia, odi, dimonis i més odi, culpables i innocents, innocents culpabilitzats, culpables excusats, mares sense fills, pares desesperats, fills sense germans, àvies amb néts, cotxes trencats, sostres enfonsats, paraules buides, xiulets de l’horror, avions del terror, llàgrimes de sang, sang sense llàgrimes, resignació sense dolor, dolor sense resignació, fugida i amagatalls, fred i més fred, pluja sense sostres, gats sense miolar, gossos embogits, i més mans, i més peus, i més trossos de vides que eren com és la teva, amor meu. 

Et vull sencer, per dins i per fora. Vull que el meu àngel no hagi de volar encara, vull que els teus somriures tornin a il·luminar els camins de les nits de fugida i els dies d’ocultació de l’infern, i els transormin en meravelloses rutes cap a la pau i la llibertat. Et vull a tu, només a tu, et vull tant a tu que em plantejo renunciar a mi mateixa. I jo creia que no podries viure sense mi, però ara ja no sé si serà que és amb mi amb qui no sobreviuràs. Amor meu, el cel del nostre infern s’encén dia si dia també. Busco amagatalls als forats més recòndits dels més recòndits racons que puguin existir en aquest enfonsat món nostre. Busco menjar sota els arbres més tristos i aigua als rius més podrits, i ja no puc oferir-te’n més. I és que cada dia que passa és un dia més de realitat, una realitat que sen’s està clavant al cor com l’estaca que un dia va intentar acabar amb la vida d’un vampir que xuclava la sang dels pobres passejants sota la Lluna. I el vampir ens persegueix ara a nosaltres. Les seves dents de quars blanc bavegen només imaginar que el teu coll serà el següent dels àpats a gaudir. Por, por, por; terror, terror, terror; persecució i fugida, fugida i persecució. 

I el teu rostre de marbre està cada dia més esquerdat, i els teus peus de nen són ara monyons plens de butllofes i llagues produïdes per les llargues caminades sense fi. La nostra pell s’ha cremat, i la nostra roba desprèn nauseabundes olors que ens recorden que en cada tros del camí podem ser nosaltres els que caiguem per ja no aixecar-nos mai més. I potser seria la solució… Em passa pel cap arrencar-me amb tu la vida, i així no veure més el teu patiment, el dol per una ànima que fa temps que ja no hi és...

Han passat uns dos mesos, amor meu. Caminem esperant trobar la frontera que ens obri el teatre que conté l’escenari d’una Europa acollidora i justa. He estat malalta bastants dies, la gana s’ha apoderat de la meva salut, i les poques paraules que t’escolto dir són reclamant-me un llit, un tros de pa o un simple got d’aigua... Intento distreure’t imaginant que algun dia tornaràs a l’escola, envoltat de tots aquells amics i amigues que tant t’estimaves, i tant t’estimaven a tu. Quan em preguntes per alguns d’ells, la gola em traeix enroscant-se com un nus de mariner sota la meva llengua, però intento fer-te creure que tinc la seguretat que estan bé, que ells també són amb les seves famílies, que encara que estiguin caminant, estan junts, que és el més important... Família... No m’havia adonat que en aquests llargs dies la meva obsessió per apartar-te dels ocells assassins ha estat tan impressionant que ni tant sols m’he preguntat què seria de tots ells... No vull ni plantejar-me que hagin caigut sota l’aixafament de qualsevol de la ferralla que vola habitualment sota els nostres núvols. No. 

Quan arriba el moment del descans, tanco els ulls estirada sobre l’herba, amb tu recolzat al meu pit, i imagino que som en un parc, com quan anàvem junts a jugar els dies de primavera. I t’explico una història, la història que tantes vegades vam viure, la història d’una àvia abraçant els seus néts o gronxant-los entre rialles. La història d’uns oncles, cosins, avis. La història d’un pare que ara és el nostre superheroi que s’ha quedat a salvar els més febles... I somiem junts, tornem dos mesos enrere, tot i que sembla que siguin anys, o que inclús sigui una fantasia que mai va succeir. Eres un nen tan feliç... T’agradava ballar, t’agradaven els animals, t’agradava aprendre a llegir i dibuixar flors de colors. 

Tens gana. Tens molta gana. De fet, estem tots dos desnotrits, no cal ser metge per adonar-se’n. Busco entre les branques dels arbres que ens envolten i no trobo res. Agafo una mica de sorra i la barrejo amb herba humida. Hi poso una flor a sobre i et dic que jugarem a ser cavalls de granja. Ja no em mires de manera perplexa com el primer cop que vam haver de jugar a aquest joc... La teva boca plena de sorra em recorda, per un moment, els teus llavis plens de xocolata després de berenar els divendres a la tarda, on sempre et portava algun capritx deliciós per compensar l’esforç de la teva setmana. Et miro i un mig somriure es posa a la meva cara. Em preguntes de què ric, ja que riure és un luxe del qual ja poques vegades gaudim. Somric de felicitat, et dic. No em creus, jo tampoc, però la realitat és que jo, almenys, sóc afortunada d’haver-te trobat. Dubto que tots puguin dir el mateix sobre els seus fills...

Reprenem camí i t’avances una mica per apropar-te a un grup de nens que caminen sols en la mateixa direcció que nosaltres, la drecera cap a la llibertat, la ruta cap a aquells que respectaran els nostres drets i les nostres necessitats. Miro les teves cames i m’adono que he de començar a acceptar que aquelles dues agulles que sostenen el teu cos aviat no tindran la força per fer-ho. I de sobte, sense esperar-ho, sento l’olor de mar. Freno en sec i em paro a escoltar. Sembla que prop de les meves orelles tingui un cargol de mar dels que collíem els estius que havíem pogut apropar-nos a alguna platja a disfrutar d’uns dies de merescudes vacances junts. Sí. No hi havia dubte, arribàvem a la costa, on trobaríem la forma de marxar, de fugir dels dolents. Per primera vegada en més de dos mesos el meu cor va bategar amb una esperança que fins i tot feia que el pit em fes mal. Et vaig agafar a coll com vaig poder, i vaig córrer, una vegada més, però aquesta vegada amb una espurna d’una estranya i feble il·lusió.

Era allà, davant nostre, majestuosa, una mar on les onades ens somreien i ens deien que la fi de la fugida s’acabava. Sí, per un moment vaig creure amb tota la força d’aquelles aigües que reflectien el blau del cel, que la nostra salvació havia arribat, que quedava poc per tornar a sentir les teves rialles, per portar-te a l’escola i per passejar pels parcs plens de nens igual de feliços que tu. Sí, ho havíem aconseguit. Els nostres cossos havien suportat la gana, la sed, el fred i la calor, i hi érem allà. 

I de la mà, et vaig apropar a la costa. Vam seure i et vaig assenyalar l’altra banda, l’altra costa, la de la pau. La terra s’hi veia, borrosa, rere l’horitzó profund. I vas somriure, les teves galtes de pedra gris, per un moment, van recuperar algun vague senyal de les maduixes que abans les tenyien... Però no érem els únics. Molts com nosaltres havien arribat allà, moltes persones amb la mateixa por i la mateixa necessitat de fugir que tu i jo.

I de nou, la realitat em va premiar amb una bufetada que va fer sagnar les meves pupil·les cansades. De nou em sentia cega d’angoixa. I és que aquelles barques que ens esperaven resultaven ser un dels altres negocis que compensaven la fugida de milers de persones com nosaltres dos. Amor meu. Jo no tenia res, i de nou el metall agafava protagonisme a les nostres vides. No era el metall assassí de les armes aquest cop, era el metall assassí de les monedes, que tot i ser de mil mides i tonalitats, són més mortíferes que totes les bombes que puguin volar sobre els nostres caps i cossos. I jo no en posseïa. Ni diners, ni documentació, ni tan sols el mòbil que ara ja de poc em podia servir. No portava l’anell, el vaig canviar en algun moment per aigua potable, no portava les arracades, les vaig transformar en una mica de pa, no portava pràcticament ni sabates, ja que de tant caminar hi havia més forats que tela...

I de nou vaig mirar les teves cames, els teus braços de filferro, vaig buscar sota els teus ulls i em vaig adonar que havíem d’anar a l’altra banda, si no, trauries les teves ales d’àngel i marxaries al costat d’algun d’aquest déus que aquí ens tenen tan oblidats...

Quan et duia a les entranyes, cinc anys enrere, et vaig parlar molt per acompanyar-te, i et vaig prometre dia rere dia que sempre et cuidaria, que sempre et protegiria, que no tinguessis por quan veiessis la llum del món, perque allà estaria jo, la teva mare, per agafar-te de la mà i acompanyar-te a qualsevol lloc que volguessis anar. I ho havia de complir, sense cap mena de dubte.

Vaig parlar amb diverses persones, fins que vaig poder conèixer el cabdill d’una de les legions d’homes empresonats dins la maldat i el poder. Era una fera amb forma humana, era un dels montres que jo sempre t’havia dit que no existeixen, era com un drac capaç de menjar-se la princesa... I sí, se la va menjar, es va menjar la teva princesa... 

En aquelles tardes d’estiu asseguts a la sorra de la platja, sempre em demanaves d’anar algun dia de viatge en vaixell, a alguna illa plena de màgia, i jo sempre et deia que quan fossis una miqueta més gran en pujaríem a un d’enorme, i solcaríem la mar en busca d’algun tresor amagat per aquells pirates de qui sempre parlàvem. I sí, de nou ens trobàvem amb pirates, però va resultar que, per a ells, el camí al tresor érem nosaltres.

I només tenia una cosa per pagar. A mi. Hi havia moltes formes. Com un carnisser que treu profit de qualsevol part del cos d’un pobre porc sentenciat, aquell home es va transformar en el meu particular matador, amb l’única diferència que el porc no podia escollir el destí de les seves entranyes, i jo sí. I vaig escollir el ronyó per començar. Quan jo et prometia el viatge en vaixell, imaginava que els bitllets serien de paper. Aquest bitllet va ser de sang, carn, talls, dolor, infeccions, va ser el forat que va expulsar aquell òrgan que va anar a parar al cos d’algú altre que va pagar molt del ferro assassí per poder fer-lo servir... Però no m’importava. Sabia que a l’altra banda de la mar, sota aquell horitzó tapat per la boira, algú ens retornaria de nou la dignitat, sabia que un cop hi arribéssim, el continent de la cultura i els valors et donaria això a tu; ensenyaments, ètica, un llit net, menjar i aigua. Amor. Respecte. Una vida de nen.

Encara sota els efectes d’una operació clandestina, em vaig dirigir, coixa, de la teva mà, cap a la barca que ens havia de salvar de les brases de la guerra. I allà, assegut en una hamaca rovellada, jeia el monstre disfressat de persona. Ens va veure i va tirar als teus braços un salvavides taronja que, clarament, era unes quantes talles superiors a la teva. Em vaig dirigir a ell i li vaig dir que me’l quedaria jo, que te’n donés un d’infantil.

I va resultar que tot el que havia viscut fins aleshores eren només uns fastuosos llimbs entre la terra i l’infern. Ara començava a trepitjar les veritables flames del càstig etern.

Les paraules d’aquella bèstia immunda van resultar ser la nostra sentència definitiva. Tu, no, va dir. Tu, no!!! Resulta que el meu tros de cos només servia per pagar una de les travessies, i era la teva. Resulta que tot i faltar-me ja un òrgan, aquell ésser esgarrifós va decidir que jo era la porca a qui treure més profit. I ho va fer. Em va fer escollir. O pujaves tu sol a la barca, o cap dels dos hi pujava. 

Vaig suplicar, cridar, vaig plorar, em vaig humiliar, li vaig oferir tot de mi, però sempre amb tu. No. No. La llosa d’una tomba va caure sobre meu i va detenir la meva respiració sense escapatòria. No.

I les teves cames d’agulla, i els teus braços de filferro van semblar parlar-me. O marxaves, o mories.

Amb els teus pocs anys ja havies anat d’excursió amb l’escola en algunes ocasions. Recordo perfectament el primer cop que ja vas marxar dues nits. Dues nits senceres sense mi! M’enyoraries? Jo a tu absolutament. En el moment que l’autocar va arrencar, els pares d’altres companys teus van aplaudir fent la broma que podrien gaudir de dos dies de descans... Jo vaig somriure, però realment tenia un nus a la gola que no em va deixar parlar durant uns segons... El meu petit marxava lluny de mi durant quaranta-vuit llargues hores en què em podia necessitar, i tot i que em sentia feliç per veure com, dia a dia, et feies més gran i independent, no podia evitar la preocupació que et passés qualsevol cosa jugant, o dormint, i necessitessis les meves carícies i petons màgics. Ets sobreprotectora, em deien alguns. Sí, és possible, però és com sento que ho faig bé amb tu, amor meu.

Et vaig posar el salvavides. Tremolava més que quan les explosions rebentaven el meu cervell. Suava i em sentia exageradament marejada. Vaig trigar a explicar-te quin era el pla, no podia, no sabia com dir-t’ho. Tu, per primer cop en molt de temps semblaves recuperar la mirada innocent del nen que va a coll de la seva mare. Em vas preguntar si veuríem dofins durant la nostra aventura marítima. Amb un fil de veu et vaig contestar que no ho sabia. Agenollada davant teu, amb la llum baixa de la tarda sagnant, acabava de cordar allò que semblava més un flotador de joguina que quelcom que et pogués salvar la vida... Però era la teva única esperança. Allà, a l’altra banda, alguna família occidental et regalaria la calor de la seva llar esperant la meva arribada. Jo, fent servir el meu cos de la forma més rendible possible, agafaria en poc temps una altra barca com aquella, i em reuniria amb el meu gran amor: tu. 

Vaig escriure els nostres noms, números d’identitat i nacionalitat en un paper i te’l vaig ficar a la butxaca. Bromista, em vas preguntar si era el mapa d’algun tresor, i et vaig contestar que sí, que era el nostre gran tresor i que no el perdessis per res del món. La teva petita mà em va acariciar suaument la cara, i em vas preguntar per què estava trista, si anàvem a fer el gran viatge que tant havíem somiat aquells dies. 

Quan l’autocar de l’excursió va arrencar, els meus ulls estaven humits.

La sorra de la platja estava cada cop més freda. La nit s’apropava i la marxa era ja irremeiable. T’ho havia de dir. Et vaig abraçar amb l’estranya sensació que el teu cos es podia fusionar amb el meu propi cos. Et vaig agafar per les espatlles i et vaig dir que marxaries sol, que aquells bons homes cuidarien de tu fins que jo pogués arribar allà on fossis tu. Va ser ràpid. Vas negar amb el cap i vas dir que no volies marxar. Vas cridar embogit que et quedaves amb mi. Em vas pegar i em vas esgarrapar els braços de desesperació. Mai havies estat tan enfadat i rabiós amb la teva estimada mare, igual que ho estava jo amb mi mateixa. El monstre disfressat de persona es va apropar veloç i et va manar callar. El vas mirar fixament als ulls, amb un odi que no era propi d’un nen de cinc anys, i vas pronunciar el no més rotund que jo mai havia sentit, ni tornaria a sentir mai... 

I aleshores vas plorar tan desesperadament que, tot i que jo intentava mostrar serenor, les llàgrimes van envair les meves galtes com el més traïdor dels llampecs. Una dona que pujava a la barca es va apropar, em va mirar amb els ulls lliscant de tristesa, i et va agafar abans que ho fes l’elefant rabiós que s’enriquia de la nostra desgràcia. Tu no deixaves de moure’t, cridar, pegar, esgarrapar. Semblaves un pobre cadell histèric atrapat a la trampa d'un vil caçador. Un altre home la va ajudar i et van pujar a la barca. A poc a poc vaig notar com et quedaves sense veu rere els crits de pànic d’un nen que veia com l’arrencaven dels braços de la seva mare. Intentaves seguir cridant, però ja no podies. La teva respiració era desigual i el teu tros de cor anava al mateix ritme descompassat i frenètic que el meu. Van deslligar la corda, l’últim apèndix que unia la meva terra amb la teva embarcació. Vas intentar tirar-te a l’aigua. Per un moment vaig preferir veure’t morir als meus braços que no pas deixar-te morir en vida com semblava que en aquell moment estava passant. Em vaig aixecar i vaig córrer per apropar-me al bot de fusta podrida i agafar-te, però la mà gruixuda d’un d’aquells dracs em va donar un cop de puny que em va fer perdre la consciència. No vaig poder dir-te fins després, no vaig poder dir-te que t’estimo més que a mi mateixa, no vaig poder omplir-te de petons màgics perquè et protegissin dels dolents i les caigudes, no vaig poder acariciar-te, no vaig poder arrencar-te d’aquella barca carregada de dolor. No vaig poder, no vaig poder i ja no hi eres. Quan vaig despertar ja no hi eres. Ja no hi havia marxa enrere, no hi eres, no et podia sentir, no et podia escoltar, no et podia cuidar, consolar, fer dormir a les nits de llamps, tapar perquè no agafessis fred, donar aigua, explicar coses divertides, no podia, ja no podia. De sobte aquella mar que tant ens agradava es va transformar en la pitjor de les visions, en una tromba d’aigua negra que s’empassava les vides com si es tractés de simples fulles dels arbres de la platja. Ja no hi eres. Era una enorme tomba de nens i nenes que algun dia van somiar ser herois, bombers o policies... Vaig cridar bojament el teu nom, ara era jo qui s’esgarrapava la cara i els braços de desesperació, ara era jo qui plorava amb necessitat d’algun consol. Ja no hi eres, ja no hi eres, i no podia saber si havies arribat a l’altra banda. No sabia si les aigües t’haurien perdonat la vida o m’haurien robat el meu petit per sempre, engolin-te com un tauró sense compassió... I vaig entendre de sobte el que és l’infinit. No podia saber si hauries arribat al continent que et cuidaria... No ho podia saber. MAI HO VAIG SABER.

 

 

 

 

 

Andrea Viñamata
22 Novembre 2018
Estem en fase Beta. Si tens qualsevol incidència, escriu-nos a info@aixeta.cat